Amb motiu de la presentació del llibre Biennal de Pensament 2024. L’endemà de tot, organitzadors, comissaris i alguns representants de l’Ajuntament de Barcelona es van reunir dijous passat a La Virreina per avançar els primers detalls de la Biennal d’enguany. L’acte, lluny de plantejar-se com una roda de premsa o una simple presentació convencional del volum, es va convertir en una conversa en petit comitè entorn del valor i el sentit del festival. El diàleg es va articular principalment a partir de les intervencions d’Albert Lladó (Escola de Pensament) i Elisabeth Goula (CCCB), membres del comissariat de la Biennal 2026, en conversa amb Raül Garrigasait, comissari de l’edició anterior, sota la moderació de Miquel Missé. Tanmateix, el debat no va quedar reduït a les seves aportacions, sinó que també es va fer extensiu a la resta d’assistents, entre els quals cal destacar la presència de Mar Rosàs i Ester Roca.
Tal com ja s’havia anunciat aquell mateix matí al web i a les xarxes socials, la Biennal d’aquest any porta per títol «Desencadenar el present». A propòsit d’aquesta elecció, Albert Lladó puntualitzava que «desencadenar es refereix a la possibilitat d’alliberar-nos de les cadenes que ens restringeixen, però també a la possibilitat de posar-nos en marxa».
Ara bé, l’objectiu de la Biennal és desencadenar el present o, si es vol, fer-ho des del present. Així, no hi ha una voluntat ni de situar-se exclusivament en el passat ni de projectar-se únicament en el futur. De fet, com assenyalaven els comissaris, a diferència del present, que demana una relació estreta i personal amb els conflictes emergents, el passat i el futur impliquen una distància temporal que tendeix a desentendre-se’n o a no veure’ls com a propis. Dit d’una altra manera, desencadenar el present —o, simplement, desencadenar des del present— significa buscar accions reals i efectives que, des de l’ara i l’aquí, permetin desbloquejar el moment en què ens trobem estancats. Aquesta tria és decisiva, ja que, tal com explicava Lladó, «mirar només el passat ens provoca un sentiment de nostàlgia, mentre que imaginar massa el futur ens instal·la en escenaris futuribles que no sabem si passaran o no». En canvi, «pensar des del present mateix, un temps que, tanmateix, acull allò que ha estat, però també allò que vindrà, no pot desvincular-se de l’actualitat i ens obliga inevitablement a mullar-nos», concloïa. És a partir d’aquesta premissa que es formula la Biennal d’enguany, presentada alhora amb el convenciment que també pot entendre’s com un regal, perquè «present» també vol dir «regal».
Tot i els aclariments pel que fa a la tria del títol d’aquesta edició, la trobada no va oferir, en cap cas, una panoràmica de la programació, de la qual només es van esmentar de passada alguns dels principals noms. Al contrari, l’acte es va presentar com un espai d’intercanvi d’impressions per reflexionar col·lectivament sobre les tensions inherents al festival, les seves limitacions i els reptes que haurà d’afrontar a partir d’ara.
D’aquesta manera, el diàleg es va centrar principalment en les contradiccions que pot comportar impulsar una proposta crítica des d’una institució. La discussió, que posava en qüestió la definició del pensament crític avui, també es preguntava per la capacitat de les institucions per exigir-se oferir una programació veritablement «crítica», fins al punt de girar aquesta mirada cap a si mateixes, amb el risc de veure’s impugnades. Tal com admetia Raül Garrigasait: «aquesta tensió excedeix la Biennal i afecta el conjunt dels agents culturals». En resposta i des de la consciència que es tracta d’una tensió irresoluble, tant Goula com Lladó van abordar la qüestió amb honestedat i transparència: «la Biennal és una proposta més d’un grup de comissaris que vol apel·lar des de la màxima diversitat al màxim de públic possible, però sabem que sempre hi haurà perspectives que en quedaran fora».
La insistència en la importància de recuperar els grans debats sense la necessitat de caure en clixés també va ocupar bona part de les preocupacions dels comissaris. Lladó reivindicava que «ha de ser possible tornar a parlar de la llibertat, encara que en fer-ho correm el risc de reproduir els arguments de sempre que, de moment, encara no han trobat solució».
Sens dubte, i encara sense haver pogut comprovar la programació, les descripcions que poden llegir-se al mateix web es mostren alineades amb aquest desig. L’èmfasi en la democràcia i els drets humans ocupa un lloc central i les preguntes amb què anuncien les inquietuds d’enguany responen a aquest mateix patró. Preguntes com ara: «De quina manera fomentar la solidaritat enfront dels embats del neoliberalisme? Amb quines eines la ciutat pot esdevenir un bastió de la resistència democràtica contra l’autoritarisme? Com podem dur a terme pràctiques que millorin les condicions materials i simbòliques de la nostra vida a la ciutat?» seran els eixos aparentment vertebradors de la mirada d’enguany.
Una de les apostes del comissariat és, sense renunciar al discurs filosòfic més estricte, obrir la programació a veus que no en provinguin exclusivament. És per això que els comissaris van mostrar interès a incorporar veus procedents d’altres disciplines. En aquest sentit, la voluntat expressada és la d’explorar altres lògiques de pensament i llenguatges expressius que permetin explorar noves maneres de pensar el món.
No és estrany que, aprofitant que Barcelona és, aquest 2026, Capital Mundial de l’Arquitectura, la Biennal dediqui també una atenció especial a la relació entre el present i la ciutat. Aquesta circumstància permetrà ampliar el debat i abordar-lo des d’altres perspectives.
Certament, encara no disposem de la programació sencera de la Biennal de Pensament d’aquest 2026. La presentació oficial tindrà lloc al setembre. Tanmateix, la trobada de dijous passat va permetre fer-nos una idea de les línies que segurament recorreran els carrers de Barcelona aquesta tardor. Veurem com les sensibilitats dels comissaris es traduiran en els actes i les conferències d’enguany. Ho seguirem de prop.
