I després d’un silenci curt i emfàtic… “no hi res més democràtic al món que un comandament de televisió, si no t’agrada una cosa no la veus” afirma per telèfon Chelo Garcia Cortes, col·laboradora habitual de Sálvame, mentre engega el cotxe. I es que és habitual que, quan passen pocs minuts de les quatre de la tarda al nostre país, es produeixi alguna connexió polar i democràtica entre l’empresari, el treballador, l’autònom, l’aturat i el jubilat. Els cinc tenen la televisió encesa. Probablement cap d’ells ho reconegui, però a les seves pantalles els col·laboradors de Sálvame fan i diuen barrabassades diverses. Entre riures i de pressa, canvien de canal quan escolten que el pany de la porta gira. Potser veure Sálvame s’ha convertit en un moment íntim i privat que es nega públicament als de casa i als de fora. Així ho reconeix Federico Jiménez Losantos, que afirma veure Sálvame quan els seus fills no són a casa. Si les audiències no mostressin el contrari, el programa de Jorge Javier Vázquez seria una de les contradiccions més evidents de la televisió d’avui: cinc anys en pantalla amb un públic invisible. Però és més aviat tot el contrari, són líders de la tarda i l’opció d’entreteniment més escollida pels telespectadors. No per això s’han
lliurat de les crítiques del sector més acadèmic de la televisió. Pocs crítics han ignorat el fenomen. D’altres, com Victor Amela, n’han parat atenció. I la gran majoria s’ha a carregat, directament, el programa i l’han utilitzat d’exemple per il·lustrar el que anomenen tele basura, gairebé sempre vinculat a l’entreteniment. Però, realment, existeix i podem parlar de tele basura? La televisió d’avui és pitjor que la d’ahir?
Telebrossa (o no)
“Em fa una mica de ràbia l’etiqueta de “televisió escombraries”. Aquest terme no m’agrada gens. Hi ha la sensació, sobretot entre professionals d’una certa edat, que abans es feia millor televisió que ara. M’agradaria desfer aquest mite perquè crec que és fals. Abans un programa de televisió el veien moltíssimes persones. Per exemple l’Un, dos, tres el veien 20 milions d’espectadors i tothom el comentava. Ara això no passa, tot està molt més fragmentat. Però la fragmentació no és sinònim de mala televisió. De fet, jo crec que tant al nostre país, com al món, es fa molt bona televisió. Per què? Perquè hi ha millors mitjans tècnics que tenen un impacte important en els continguts. No podem caure en el mite que tot es tele basura!” explica Carme Basté Pascual, membre de l’Academia de las Ciencias y las Artes de la Televisión des de 2008, editora i directora del TN vespre, migdia i caps de setmana (1983 – 1992) i co-autora del llibre col.lectiu Entretenimiento en Televisión, entre d’altres. Sembla no estar-hi d’acord la responsable de Cultura dels informatius diaris de Tv3, Mònica Huguet, que afirma el següent: “A la tele hi ha lloc per a tot, exactament igual que en el paper imprès. Hi ha escombraria a tot arreu. Això sí, des del punt de vista tecnològic, la televisió actual és molt millor. Però aquets fet, per si sol, no fa que els continguts siguin millors. En l’àmbit informatiu ha augmentat molt el nombre de vies des de les quals es pot accedir a la informació, però no ha augmentat la pluralitat informativa. Rebem el mateix missatge per múltiples canals”. A més a més, Huguet considera que ara hi ha “molta menys consideració professional, laboral i salarial que fa 20 anys”. La postura d’un dels rostres actualment més coneguts de la televisió pública catalana, Ariadna Oltra, és més neutre però afegeix un element clau a la conversa: l’entreteniment: “Entenc que la televisió actual és diferent a la de fa 20 anys, en algunes coses segur que millor, en altres no. Com alguns diuen, no crec que ara tot a la televisió sigui entreteniment, i no sé si tot ho acabarà sent. Crec que no, però sí que penso que estem en transformació”.
Els formats d’entreteniment, com Sálvame, arrasen en audiència. I de fet, alguns professionals constaten que cada vegada és més freqüent trobar entreteniment als informatius. Per exemple, això passa quan un telenotícies converteix en notícia que un gat de set mesos ha escalat un arbre i no el sap baixar (Antena 3). Aquest fet ens obliga a preguntar-nos si és veritat que anem cap a una televisió on regnarà l’entreteniment amb més o menys elegància? Basté ens explica el següent: “sí que es cert que anem cap a la televisió de l’entreteniment. Però, en realitat, si mires la perspectiva històrica de la televisió, queda clar que ja va néixer com una nova forma d’entreteniment, sempre ho ha estat. I no té perquè ser apocalíptic, no cal demonitzar l’entreteniment. És una cosa bona, una cosa sana i si està ben fet no passa res perquè la televisió tingui aquest punt afegit davant d’altres mitjans de comunicació. El fet que els informatius, per exemple, s’hagin vestit d’entreteniment es podria atribuir a la hibridació de gèneres, molt pròpia dels últims anys. El gènere pur ja no existeix i, per tant, les notícies busquen una part de reality (el gat que ha quedat atrapat a l’arbre), de banalitzar una mica per fer-ho més proper. I tot es mescla i agafa una mica aquest punt d’entreteniment, potser més superficial. Ara: entreteniment sempre amb dignitat, amb límits”.
La dignitat a l’entreteniment o la dignitat de l’entreteniment
“La dignitat de l’entreteniment blanc, entès com programes de l’estil Oh Happy Day, a TV3, no és gens discutida. El problema ens el trobem en formats molt més agosarats, molt més reality” afirma Carme Basté, que insisteix en fer aquesta separació alhora de valorar l’entreteniment de la televisió i que en fa un anàlisi molt més detallat: “programes com Esta noche cruzamos el Mississippi, Cronicas marcianas, Aquí hay tomate, eren formats molt més besties dels que tenim ara. Avui un Tómbola ja no s’aguantaria. S’ha de pensar que eren uns altres moments històrics, veníem d’una televisió molt més tancada que havia d’explotar. Ara anem cap a programes molt més lights, com per exemple Sálvame que no vol dir acceptables. Hi ha molta més consciència i esperem que mica en mica vagin desapareixent”. Sembla que Ferran Monegal, crític televisiu a El Periódico, pensa tot el contrari. O això va dir en una entrevista feta a Telecinco: “Llarga vida a Sálvame! Llarga vida al show, al culebrón d’estructura enginyosa que accepta el canibalisme entre els seus col·laboradors”.
Sovint els detractors de Sálvame comencen la crítica per aquí: per la dignitat del canibalisme que Monegal subratlla i per la, presumpta, nocivitat del programa respecte aquells que el veuen. Estem, doncs, davant d’un espectacle que tothom entén com a tal o d’un programa que pot tenir efectes negatius pel públic? “Sóc optimista i penso que tenim un públic més intel·ligent, més format, del que a vegades presumim. I que, per tant, la majoria de gent que s’asseu davant de Sálvame, crec que el veu com a pur espectacle televisiu i com una forma d’entreteniment. Cal reivindicar la formació del públic, ja que és molt fàcil dir que sempre es deixa manipular. La veritat, és que no sé fins a quin punt Sálvame representa una amenaça però tampoc sé si ens cal com a societat” així respon Basté a la pregunta de l’impacte de Sálvame en la societat. A més a més, insisteix en remarcar que: “Com a professional de la televisió, Sálvame no m’agrada. Ara bé, si separem format de contingut, reconec que té un punt d’espectacle que pot estar ben orquestrat, i reconec els valors del seu presentador com a persona molt empàtica. Xapó, perquè saben aguantar apel·lant a les emocions quatre hores i són líders d’audiència. Això sí, no en puc salvar els seus continguts. Cerc que no són èticament acceptables per la falsedat de testimonis, pel pagament d’aquests mateixos testimonis, per la invasió de la intimitat, la violència verbal, i a vegades més enllà de la verbal, i perquè no aporten cap valor ètic o cultural”.
Aquesta plantejament és absolutament oposat al que fa una de les columnistes d’opinió a La Vanguardia més llegides del moment, Pilar Rahola, quan li preguntem sobre Sálvame i la dignitat de l’entreteniment: “Sálvame és un divertiment esbojarrat i salvatge, a vegades tendre i emotiu, i a vegades passat de rosca, que té com a voluntat i com a vocació senzillament fer televisió divertida. A vegades fa riure, emocionar i altres enfadar. ot té a veure amb la vida, amb les televisions, amb un espectacle. Aquest espectacle que ara i abans passava a tots els barris, a les tertúlies dels mercats, que podria generar una mica de ruptura, ara es fa a les televisions. Però sincerament l’única cosa que té de dolent és que té èxit, i tot allò que té èxit, que és un projecte que funciona, desperta moltes insídies. En qualsevol cas: llargs anys a Sálvame, un programa que fa divertir, somiar i passar l’estona de molta gent! Endavant amb Sálvame!” Lluny de qüestionar la dignitat d’alguns formats d’entreteniment com Sálvame, Rahola ens fa preguntar si cal reivindicar la dignitat del propi entreteniment. En aquesta línia afegeix el següent: “em repugnen profundament les moralines de pacotilla generalment produïdes per gent de la dreta més conservadora que no s’escandalitza amb la corrupció política, amb les mentides sobre una guerra, amb la manipulació dels informatius, però sí s’escandalitzen amb qualsevol programa que vol divertir a la gent, entretenir-la i passar l’estona. La falta de dignitat a la televisió existeix, però sovint existeix en els informatius de les televisions públiques, en les mentides dels polítics, existeix quan es mira a una càmera i es falta a les promeses, existeix quan un president no permet preguntes als periodistes: això és faltar a la dignitat perquè això és manipulació informativa del poder i de la política. El divertiment televisiu, la broma, encara que sigui salvatge, això només és un producte per passar l’estona, això no fa mal a ningú, en canvi la mentida política sí que en fa. I molt”.
L’empresari, el treballador, l’autònom, l’aturat i el jubilat
“Jo no crec que existeixi la tele basura com a concepte universal, si no que depèn de la mentalitat que tinguis. En el meu cas, jo crec que a vegades topes amb programes informatius i de ficció que més val canviar de cadena per no veure’ls. No hi ha res més democràtic al món que un comandament de televisió, si no t’agrada una cosa no la veus” reitera Chelo García Cortés per telèfon. I probablement, l’empresari, el treballador, l’autònom, l’aturat i el jubilat hi estarien d’acord. Però s’ho guardarien per ells mateixos i no ho dirien en veu alta. Silenci.
