‘Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí’

Joan Orpí és un cràpula, un desgraciat hereu d’una família petit-burgesa catalana de Piera que ja no sap on entaforar-lo. Davant la inutilitat que demostra amb els oficis més senzills els seus pares decideixen enviar-lo a estudiar a ciutat. Sac de diners i a espavilar. Així comença la història del protagonista de la hilarant novel·la de Max Besora: ‘Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, Conquistador i fundador de la Nova Catalunya’ (Males Herbes, 2017).

Segurament mentre Besora escrivia el llibre un esquelet polsegós es removia a Barcelona (Veneçuela). Sí, Orpí va existir i va ser un explorador català i conqueridor a les Amèriques nascut l’any 1593. L’escriptor ressegueix la biografia del personatge amb, diguem-ne, una notable llicència literària. El bon nom d’Orpí queda empastifat amb orgies paganes, nans bandolers, opiacis, corsaris presumits i tribus caníbals. Ni Frodo troba tants impediments. Però bé, si l’esperit de l’aventurer català es presenta a casa seva emprenyat pels edulcorants, sempre pot dir que són culpa d’un soldat barceloní del 1714, que és qui narra la història d’aquest llibre.

La proposta de Besora ens transporta a una Catalunya del segle XVII on els adjectius es conjuren eficaçment perquè la merda esquitxi. Una història quixotesca amb alts graus d’humor negre digne de les croades de ‘Els Cavallers de la Taula Quadrada’ (1975). El llibre segueix la tradició de sàtires com ‘Gargantua i Pantagruel’ o ‘Els viatges de Gulliver’. Besora pren el llenguatge i les formalitats pròpies de les novel·les de cavalleries i els hi dóna la volta per crear una constant sensació de ridícul i patetisme antiheroic.  Una història carregada expressament d’anacronismes, anades d’olla i picades d’ullet.

Besora arrenca sovint el somriure maliciós del lector amb les penúries d’un protagonista odiós, idiota i entranyable a parts iguals.