L’amor és la cosa més misteriosa, no el pots trobar en l’univers visible, només estrelles, planetes i pols intergalàctica
Joan Margarit (1938) originari de Sanaüja, és l’escriptor català viu més llegit de l’actualitat i arquitecte amb una llarga carrera. La seva obra poètica parla de l’etern binomi entre l’amor i la mort, de com el pas del temps ens el fa veure des de prismes diferents. Aquest 2015 ha publicat ‘Des d’on tornar a estimar’, un recull de poemes que retornen a la tendresa de la seva obra més primerenca. Em rep a casa seva en una zona tranquil·la de Sant Just Desvern. La primera impressió amb Margarit és la d’una persona que irradia coneixement, un savi, la d’algú que pot donar respostes a preguntes importants. M’acompanya a un estudi moblat de forma clàssica i senzilla, on les parets semblen folrades de llibres i discs. Ens hi posem còmodes i parlem una estona de la situació de crisi que estan vivint els mitjans de comunicació, de com les publicacions en paper tenen els dies comptats. Al cap d’una estona decidim començar.
No fa tremolar el pols ser l’escriptor català viu més llegit?
A la vida tot compta i tot és important. Ara bé, si alguna cosa vol dir això d’aprendre, és cada vegada patir menys per les coses accessòries i més per les fonamentals. Aquesta que m’acabes de dir és una dada estadística, no porta enlloc. Segurament al meu editor li agrada més això que una altra cosa, suposo que en treu més partit ell que no pas jo [riu]. És una mica com els premis, fan gràcia en el moment però són emocions que duren, en el millor dels casos, una setmana. No són coses que et marquin la vida. Marca escriure, fer poemes, malament el poeta que ha de treure les forces d’una cosa que no sigui això. Escriure ocupa hores i hores, pensant, fent, és una cosa de la qual em sento realment afortunat. Una sort que no ha depès només de mi. Jo puc haver treballat i haver-m’ho pres seriosament però, d’entrada, hi ha d’haver la inspiració, l’essència, una cosa que, si no tens d’entrada, ja pots anar a cursets que no faràs res. No hi ha res menys democràtic que l’art.
Vostè ha defensat la poesia com a eina per fer front a situacions difícils a la vida.
Gairebé tot són eines. L’ésser humà es mou en aquest univers que, per molt bonic que de vegades sigui, és fred i inhòspit. Amb el temps hem anat inventant maneres de viure-hi de manera amable, com ara la ciència. Ara bé, hi ha tota una sèrie de temes morals que aquesta no resol, però que sí que ho fan les arts i les lletres. En aquest sentit sí que són eines. Hi ha molta gent que diu que la poesia és més que això, és cert, però en principi han estat fetes amb un objectiu. Difícilment l’ésser humà ha fet coses perquè sí, potser per a enamorar alguna dona o home, potser mai. Per què hem escrit poemes? Perquè hem vist que això ens ajuda, o almenys així ho creiem.
És per tant un poeta pragmàtic?
No en el sentit obsessiu de què allò el valor del qual no li puc posar ja no m’interessa, no, això és de curts de mires. És el que ens passa als catalans, ens creiem molt llests perquè tenim el pragmatisme engegat i al final som més sapastres que ningú. És molt més llest aquell que ha sabut preservar la tradició, conservant-la i que ara li ha sortit rentable, que no pas el paio llest d’aquí que s’ha follat tot allò que ens definia. Aquest, era un ruc. Tota aquesta gent, que ara estan destrossant Barcelona amb el turisme, no són intel·ligents, són la nostra maledicció. El concepte de pragmatisme l’hem de vigilar, potser, el que sembla més pragmàtic, és el que ho acaba essent menys.
Estem renunciant doncs a la nostra tradició els catalans?
Confonem el pragmatisme amb la intel·ligència. El pragmatisme és un fruit d’aquesta, si funciona, l’altra també ho fa. Quan la intel·ligència falla el pragmatisme és el més idiota que hi ha.
Com s’inicià en la poesia?
La vida va tan de pressa que tens pocs temps per fer projectes, les coses arriben i les agafes. Entre l’adolescència i la joventut és quan se’t desvetllen una sèrie de possibilitats. Tu mateix les descobreixes, les intueixes però no les saps, les tastes, les proves. Als disset anys va ser quan vaig començar a escriure. És qüestió de parar bé l’orella i d’assumir un risc enorme amb el qual ha de conviure tot artista. D’aquest poques vegades se’n parla.
És una aposta de risc la vida de l’artista?
Sí, i aquí apareix altra vegada aquesta confusió entre la democràcia i la intel·ligència. Aquella posició típica de la burgesia de finals del XIX en què el nen havia de ser advocat o metge no era gens idiota. Si et dediques a l’art, vés a saber si tens dots i, amb tot, has de tenir sort, ganes i planificació per fer l’aprenentatge (que és molt llarg). Si ens hi fixem, de l’art només en sabem els noms que han funcionat, els milions que se n’han anat a norris no els coneix ningú i amb un fracàs com aquest pot enfonsar-se una vida. Una aposta artística seriosa no és per a dos mesos. Et pots trobar als cinquanta anys encara provant i no encertar-la. Sembla que et dediquis a l’art i si no surt, no surt. Si no funciona, totes les hores, dies mesos, tot el que has deixat de fer i d’atendre: fills, família, amics, tot això torna i et destrossa. No hi ha sortides laterals.
Per què tants artistes comencen a crear des del dolor?
Hi ha persones que confonen l’art, en concret la poesia, amb una espècie de diari personal. Això és molt perillós i és un tema que jo he viscut molt directament quan vaig escriure ‘Joana’. És un llibre de poemes, no un diari íntim, si una cosa té poder de salvació, si és que el té, és la poesia, no el lament. No té cap valor comparat amb la força i la potència de salvació de la poesia. Escriure’n suposa posar per damunt moltes coses que no són el teu estat anímic. Com va dir Voltaire, “mentre escric que pateixo no pateixo”.
Així és injusta l’etiqueta de “autoajuda” que més d’una vegada han posat a la seva obra.
És una paraula idiota com moltes de les que s’han inventat actualment. Hi ha alguna ajuda que no sigui auto? Pots demanar alguna ajuda a fora però tota la feina l’has de fer tu, per més que vagis al psiquiatre més complet de tots. A mi el mot no em fa ni fred ni calor, és “autoajuda” si l’escric jo? [riu]. Ja es veu que té poc sentit. Si un poema és bo ningú sap per què, quan un es posa dins d’un poema tot el que li passa pel cap és únicament seu. S’han escrit rius de tinta i encara no he llegit res que m’expliqui quan la poesia és bona. No hi ha una fórmula exacta, si hi fos ja no n’escriuríem, ja en produiria la Bayer. No sabem el que hi ha dins.
Molts dels seus poemes sembla que siguin fragments de la seva vida quotidiana.
Pot semblar-ho, però no és del tot cert. Tu has de sortir de la teva vida per escriure un poema, per què? No m’ho preguntis. Això és un axioma pràcticament que val per tots, ja sigui Celan, Salinas o Espriu. Ara bé, tu a dins teu tens moltes coses i totes les maneres possibles per dir-les. En base d’aquesta experiència es fa un bon poema, però no com tu vols, com tu pots, no fotem! Sembla que tots els poetes escullin la seva obra, doncs no, la fan com poden, l’han de trobar amb el seu olfacte. De totes les coses que guardes, de la teva experiència, has d’agafar aquelles que puguin ser també de la vida dels altres. Ha de ser una cosa que quan la llegeixis diguis, aquest sóc jo! Que trobis allà la teva vida. Si és bo, el poema deixa de ser anecdòtic. ‘Un aviador preveu la seva mort’ de Yeats, aquest és un gran poema perquè tots ens podem posar a la seva pell.
Però algun cop ha parlat d’una certa analogia entre l’arquitectura i la poesia. No és més una ciència exacta això?
Com que realment no sé el que passa dins d’un poema la comparació que més he tingut a mà és aquesta. Ha de ser precís i concís. Un poema és breu i contundent, ha de dir moltes coses en molt poc espai, tot el contrari d’una novel·la. Per això una novel·la tu la pots fer a partir de la vida d’un altre, amb la poesia no.
Un dels temes recurrents dels seus poemes és la mort, o com vostè prefereix dir-li, la fi de la vida.
La mort forma part de la mitologia on té un seguit de representacions, és abstracte. Els mites han servit per ajudar-nos a viure i gairebé sempre amb mentides. Però arribats a un cert punt, val més prescindir-ne. Això ja ho va dir Nietzsche, si estem en el camí de perfecció de l’ésser humà, el que ens convé és despullar-nos de coses com aquestes. A mi, com a representació, m’agrada molt més la clàssica del ciri que s’apaga que no pas la d’aquella senyora que ve tapada de negre i se t’endú.
Això ens deixa un buit molt gran no?
En l’època quan teníem una esperança de vida de vint o trenta anys havies de donar il·lusió a la gent, dir els hi alguna cosa, que darrere d’allò hi havia una altra etapa. Ara bé, si tu fas un segle complet amb la infància, adolescència, joventut, maduresa i senectut, ja no és necessari. No cal esperar la festa major, el vell ja està cansat. Totes aquestes coses han canviat molt.
Senectut com a indiferència.
Cada edat té les seves històries. Tot això són processos dels que no cal preocupar-se’n gaire, la vida te’ls va portant com a un ensenyament natural. Després dels milions d’anys com espècie, el que ha après el nostre cos és això.
I l’amor que hi pinta en aquest camí?
L’amor és la cosa més misteriosa, no el pots trobar en l’univers visible, on només hi ha estrelles, planetes i pols intergalàctica. Si mires un llop, un gos, un tigre o un arbre, no el trobem. Però, de sobte, apareix alguna cosa més en aquest ésser que ha fet l’evolució de la ment. Quelcom tan complicat que acaba sent misteriós. Una aigua en la qual miris i no hi vegis les profunditats, sempre serà misteriosa. Si fos transparent, de misteri no n’hi hauria. A partir d’aquí comences a veure en nosaltres unes qualitats molt diferents de tot el que ens envolta. Una capacitat d’ajuda, que en el fons l’amor no és més que això, que no hi ha cap sol, cap arbre, ni cap gos, que la tingui. És el més sorprenent de nosaltres, molt més que la intel·ligència científica. No hi ha res que s’hi acosti. Això atabala a la vegada que meravella. Això fa que les altres facetes de la vida que no siguin aquest amor, com la mort, ens siguin molt més dures de suportar de com ho pot fer un animal. Com que tenim aquesta capacitat la queixalada ens destrossa. No obstant és l’únic que ens pot allunyar de la misèria, de la vida més primària, animal, mineral, el que més ens pot elevar. Sense amor no som més que un tigre amb algunes facultats més.
I si la ciència fes l’amor més “transparent”? S’esfuma el misteri?
Això està tan lluny de poder-se fer. És més ciència ficció pensar que podrem saber el que passa dins d’un poema que no que podrem viatjar a la velocitat de la llum a l’altra punta de la galàxia.
Hi ha un abisme entre la gent jove i la poesia?
Jo crec que és molt difícil d’afirmar. No tenim una atalaia que ens permeti veure-ho. Jo el que he pogut percebre, dins del meu món d’amics i d’editors, no és això. Sempre m’he explicat a mi mateix que hi ha menys lectors de poesia de la mateixa manera que hi ha molta gent que va a concerts i poca que toca el piano. Tocar implica un esforç i un aprenentatge. La prosa pots llegir-la tranquil·lament, escoltar-la. La poesia requereix tocar el teu propi instrument amb una partitura que es diu poema. Això t’aporta més però a la vegada requereix un esforç. No vol dir que només la gent més preparada pugui llegir poesia. És una cosa poderosa i que et dona eines, però s’ha de pagar. Has de quedar-te sol a casa teva i fer el concert per a tu, agafar el teu instrument, fet de les teves neures, el teu passat, frustracions i passions i tocar. L’has d’aprendre a dominar i resulta que molta gent no sap tan sols ni que el té. Tot el que representa un esforç, per molt que la gent reconegui el seu valor, gran part no el farà, per falta de ganes o de temps. Això ha estat sempre així, el lector de poesia sempre ha estat minoritari, aquell que sempre té algun llibre de poemes a la tauleta de nit. La població aquí a Espanya o Catalunya potser s’ha doblat però la proporció segueix essent la mateixa.
Parlant d’Espanya i Catalunya, el passat 2012 va defensar públicament la independència però aquest març, al diari ABC, va dir que no ho veia clar…
Segueixo pensant el mateix que vaig dir en el pregó de la Mercè del 2012. El que passa és que Catalunya té molts defectes. Un dels defectes més grans que tenim és creure que no en tenim o que en tenim molt pocs. La virtut que hem tingut els catalans és que hem sabut mantenir la llengua únicament amb una literatura. No conec cap altre exemple en el món, és del tot admirable. Ara bé la capacitat d’organitzar-nos com a poble no la tenim i la nostra capacitat política és molt baixa. No sé si és per què no ens ho creiem o per què ens interessen altres coses. Si vols autogovern són necessàries. La política ha de tenir moltes visions que nosaltres no hem tingut. Tot el que no demana sacrificis polítics ho hem fet bé: sortir al carrer, manifestar-se, fer discursos. Ara, a l’hora que han de sortir els polítics per encarrilar tot això la cosa ja és més difícil. Mentre es depèn de la literatura, de la llengua i del sentiment funcionem de conya, quan toca organitzar, ja costa més. Amb partits que passen per davant els seus interessos que els de tota la resta, que n’hem d’esperar. Tot plegat també s’ha desinflat, com no ho ha de fer davant d’aquest espectacle?
Tinc entès que li agrada el jazz. Per què la gent no escolta més Miles Davis o John Coltrane i menys música… bé, el que sona avui dia a la ràdio?
Poesia banal, prosa banal, música banal. No és que estiguem pitjor que abans, ara però aquestes s’han apoderat dels mitjans. La massa escolta unes músiques que a mi m’entren per una orella i em surten per l’altra, bé, de fet no m’arriben ni a entrar. Sí, hi ha més gent d’aquesta que mai, però bé, també més gent que llegeix poesia. El que passa és que el lector de poesia no se’l nota, els que escolten aquestes musiques passen amb la finestra oberta i a tot volum. Tot això depèn molt del l’ésser humà, aquest no ha canviat en tres-cents anys, hi ha coses sèries i d’altres que no ho són, les que valen la pena, volen un esforç. Després també hi ha la regressió del mateix poder, ja sigui en Rajoy o en Lluís XVI, ja que no els hi interessa que siguis culte i raonis.
Per acabar, què llegeix Joan Margarit?
A la meva ‘Poesia Completa’ ho explico i també què m’ha donat cada un dels autors. Però tampoc hi ha cap sorpresa, són els clàssics, des d’Homer fins a Espriu. Els clàssics són els que resisteixen l’embat del temps. Si agafes una bona pel·lícula dels anys 30, per exemple, no és fàcil, però tot i així continua essent una bona pel·lícula. El temps ensorra moltes coses, que Homer hagi aguantat és el que fa que sigui bo. Molts d’altres no l’han resistit. Però això no ho saps mai, el judici de l’art vol temps, jo no sabré si la meva obra valdrà o no la pena. Tornant al que m’has preguntat al principi, sobre la importància de la meva obra (i així tanquem de forma circular), jo no sé si els meus poemes el resistiran. Si tenen valor ho podràs saber tu quan tinguis setanta anys.
