‘La piscina’

'La pisicina' - Maria Svarbova
'La pisicina' de Maria Svarbova

Havia d’anar a fer piscines. Aquella setmana encara no havia passat pel gimnàs i això significava tenir un problema gros. La monitora no li signaria el paper que l’acreditava com a nedadora enèrgica i disciplinada. I llavors adéu a la convalidació dels crèdits. Va prendre un Cola Cao com a petit acte de rebel·lia i va enfilar cap a la tragèdia. Doble porta a l’entrar. Semblava que la monitora l’estigués esperant, tota forta i musculada i amb un pantaló curt que li quedava molt bé. Ella només es va treure dues peces de roba, però se sentia completament nua. Pèls per tot arreu i aquella panxa de cerveses a la que no pensava renunciar. La bona vida. Acostant-se a la piscina va veure que no hi havia ningú. Una immensa bassa d’oli per a ella sencera. Quin desastre. Va maleir haver triat el banyador vermell, tan cridaner i molest com un semàfor de la Gran Via, i es va llençar fent la bomba. Potser així la monitora del pantaló sexy s’animava una mica i la deixava marxar abans. En treure el cap de nou a la superfície, enredada amb els seus propis cabells i movent-­se de forma maldestra, va veure que la monitora seguia observant-­la des de la distància, impassible i seriosa. Zero amabilitat. Va pensar que potser havia de tallar aquell costum de fer-­ho tot divertit i després va pensar en les olivetes i el vermut i finalment va decidir que havia d’iniciar la rutina. En diuen rutina, imagineu-­vos l’absurditat del moment. Sentia la pressió enganxada al clatell, com un motoret que l’empenyia endavant o escales avall o al precipici, qui sap. Però a la que va completar dues piscines l’embranzida inicial va anar minvant i una suor llefiscosa va començar a regalimar-li aixelles avall. Podia sentir l’escalfor enganxosa arran de pell, clarament diferent de l’aigua neta a base de clor i altres químics. El cor li bategava fort, com quan entrava amb xandall a una botiga d’aliments de proximitat un diumenge al migdia i un personatge tremendament atractiu li barrava el pas de forma involuntària i ella es quedava quieta com un espantaocells fent un tuf poc agradable i vermella de tantes ganes, per posar un exemple qualsevol. Just quan estava a punt de tirar la tovallola per tot aquell cansament acumulat: pam. Es van fondre els ploms i tota la sala va quedar completament fosca. Una veueta, que semblava de qualsevol menys d’aquella monitora gegantina i atlètica, va provar de tranquil·litzar-­la assegurant que passava sovint. Una frase una mica inútil, segons com te la miris. I mentre la monitora anava amunt i avall buscant els fusibles ella es va quedar totalment quieta, surant com una fulla seca. Va passar estona. Força estona. Al principi tot estava bé, podia permetre’s aquell moment de relaxació. És més, se’l mereixia. Però després els marges de la piscina es van desdibuixar, donant lloc a una fondària sense límits plena d’animals que de segur se l’emportarien a algun lloc terrorífic i demoníac. Va començar a tremolar, provant de nedar silenciosament fins a arribar a algun costat, per no despertar a les bèsties. Però l’eco era gegantí en aquell pavelló cutre i l’aigua no s’estava quieta i la piscina semblava haver esborrat les vores. No sabia on era. Una desesperació seriosa va recórrer-­li l’espinada. Se sentia completament indefensa i minúscula. Va demanar fortament que la rescatessin aquells músculs proteics o una mort que no fos per ofegament perquè tothom sap que és el pitjor final mai escrit i es va submergir amb els ulls tancats. De cop, una mà robusta la va estirar pel clatell, com si fos un gat abandonat. La monitora la mirava des de la barana. Les llums estaven enceses. I semblava que aquell moment de soledat havia passat a la història en un punt difícil de precisar. Dues iaies havien ocupat el carril de la dreta i nedaven còmodament com qui passeja el dissabte amb el diari sota el braç i un noi jove feia estiraments a prop del trampolí. La seva cara d’incredulitat era tan estrident que la monitora va acabant somrient per compassió i li va allargar la tovallola. Ella es va asseure embolicada com una croqueta al banc de plàstic. Necessitava recuperar-se. Va mirar la piscina, tan indubtablement inofensiva i quotidiana i va riure una mica, divertida.

Més de Irene Selvaggi

‘La piscina’

Havia d’anar a fer piscines. Aquella setmana encara no havia passat pel...
Llegeix-ne més