Noucentisme: el seny lluny de la bohèmia modernista

Els Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar representen a la perfecció l’ideal noucentista d’equilibri, harmonia i retorn als paràmetres clàssics. Custodien l’escalinata principal dues sirenes de bronze de l’escultora Maria Llimona. Era força insòlit per l’època que l’estatuària estigués a càrrec d’una dona, donat que a les dames burgeses només se’ls permetia, per norma general, organitzar actes de beneficència i ser grans amfitriones. Els jardins noucentistes, endreçats, arquitectònics i lluny dels silvestres i agrestes parcs anglesos, són el paradigma d’aquest projecte polític i estètic que va néixer amb la voluntat de regenerar la cultura catalana.

Intel·lectuals com Enric Prat de la Riba, Josep Carner, Eugeni d’Ors o Gaziel van encapçalar aquesta croada cap a la recuperació de la cultura popular autòctona i la tradició clàssica mediterrània. Els valors de l’Humanisme n’eren els protagonistes i per això prevalia l’ordre, la mesura, la senzillesa i l’austeritat. El Noucentisme, va assolir la seva algidesa a principis dels anys 30, després d’una llarga pugna per desfer-se de l’eclipsi modernista el corrent antagònic anterior que postulava tot el contrari.

En l’esfera política i cultural es van fundar durant aquest període institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, des d’on es va impulsar la normativització de la llengua, o la Biblioteca Nacional de Catalunya, ubicats a el que fins al 1931 havien estat la Casa de la Convalescència i L’Hospital de la Santa Creu, respectivament. També es van inaugurar diverses biblioteques populars i escoles d’antics oficis, com l’orfebreria o el vidre esmaltat, professions gremials que encara utilitzaven tècniques vuitcentistes però buscaven crear peces belles i alhora portadores d’uns valors d’identitat nacional. El patrimoni cultural català comença a revalorar-se i és per això que s’inicien les catalogacions i conservacions de monuments històrics.

Barcelona era ja una gran capital europea, cosmopolita i moderna i l’epicentre d’aquest moviment que volia fer de l’espai urbà, l’exemple de bellesa pública que somiaven on l’art fos un instrument didàctic i democràtic. L’art mural, les escultures públiques  i l’art del jardí configuren la ciutat noucentista, emmirallada amb la Florència del Renaixement. Però malgrat l’amor a la metròpoli, gran part del llegat pictòric noucentista remet a un món rural idealitzat on se suposa que hi ha els valors autèntics, d’aquí el jardí com a símbol indiscutible de bellesa. L’escenari predilecte dels pintors noucentistes és l’Arcàdia del Peloponès, el topos virgilià on els pastors reciten èglogues voltats d’un paisatge bucòlic.

La vegetació plàcida de les masies de les vil·les mediterrànies amb xiprers i oliveres contrasta amb la natura feréstega i hostil dels paisatges romàntics i modernistes –de l’estil dels icònics paisatges tenebrosos de Caspar David Friederich–. Però el gust pel món hel·lenístic també va incidir en l’escultura on l’ideal de dona tísica i pàl·lida del Modernisme va quedar desbancat per la dona mediterrània amb una anatomia més contundent i amb les corbes pròpies de la figura femenina, típiques en les escultures classicistes. El Noucentisme va ser en totes les seves disciplines una resposta conservadora i tradicionalista a la rebel bohèmia daurada –i negra pels menys afortunats– del Modernisme.

 

Més de Laura Gea

Anna Erelle: Fins al moll de l’os del jihadisme

En aquests dies convulsos, especialment després del 13-N a París, no està...
Llegeix-ne més