L’autoficció de Lucia Berlin: quan la cruesa té sentit de l’humor

Les protagonistes dels contes de Lucia Berlin (1936-2004) gairebé sempre són dones. Dones amb feines poc agraïdes. Telefonistes, infermeres, dones de fer feines i mestresses de casa amb un munt de criatures i problemes amb l’alcohol. Aquesta és la recepta de ‘Manuals per a dones de fer feines’ (Altra Editorial, 2016) un recull de contes on Berlin ens cabussa als Estats Units dels 60, i en una quotidianitat femenina poc modèlica, voltada d’ampolles de Jim Bean i rancors familiars. Els personatges breguen constantment amb la brutícia de la vida, el vòmit, la sang, la mort i la soledat però sempre eludint caure en el melodrama. Els contes cavalquen entre el cinisme i la compassió, però mai sense acabar-se de decantar per cap dels dos extrems i precisament aquí rau la dosi d’honestedat que fa que ens creguem cada conte fins al punt d’oblidar-nos on som.

Berlin parla amb quotidianitat de dones que després de beure’s uns quants whiskys dobles havien de matinar i pujar la família

«Els relats de Lucia Berlin són elèctrics, brunzeixen i espetarreguen com cables de corrent que es toquen» diu l’escriptora Lydia Davis al pròleg del recull publicat en anglès el 2015, onze anys després de la mort de l’escriptora. Berlin és un d’aquells autors que tenen una segona vida després de la mort i des de fa prop d’un any la seva obra està rebent l’atenció i els elogis que en vida no va tenir. Alcohòlica, abandonada pels seus marits i mare de quatre fills, condemnada a les feines temporals i a la vida errant, Berlin proposa una autoficció des de la distància. El material creatiu emana de la seva biografia però no rebutja l’artifici. Berlin destria i el selecciona fets de la seva vida i n’inventa d’altres per crear els seus contes, brutals i desmenjats com la vida mateixa però sempre amb un reconfortant sentit de l’humor. Quan ens ofereix un bri de romanticisme sempre se l’acaba carregant de manera implacable, sense contemplacions.

En la literatura de Berlin no hi ha paraules de més. De fet, la seva escriptura rasa, curta i concisa recorda a l’estil de Hemingway, potser per això se l’ha comparat en repetides ocasions amb Raymond Carver o Charles Bukowski -però salvant les distàncies perquè el seu realisme brut sempre queda embolcallat per l’agudesa de les seves ironies-. Els seus personatges i universos són com una bufetada, sempre ens retornen a l’amarga realitat amb sornegueria. Berlin parla amb quotidianitat de dones que després de beure’s uns quants whiskys dobles havien de matinar, pujar la família, i guanyar-se la vida sense el salari de cap marit.

 

Més de Laura Gea

Tretze psicòpates molt inquietants de la història del cinema

Els psicòpates sempre resulten un tema suculent i morbós. Ningú en sap gairebé...
Llegeix-ne més