‘La La Land’: romanç líric a la ciutat dels decorats

Emma Stone i Ryan Gosling a 'La La Land'
Emma Stone i Ryan Gosling a 'La La Land'

Els més escèptics i reticents amb els musicals també són susceptibles de sucumbir als encants d’aquest homenatge als clàssics dels anys 30 i 50. A ‘La La Land’ però, aquest tribut als musicals  més cèlebres del cinema com ‘Cantant sota la pluja’ (1952), ‘Swing Time’ (1936) o ‘An American in Paris’ (1951), el blanc i negre i els colors estridents dels primers films en color es transformen en una elegant joia cromàtica de colorisme naïf i brillant. Buscant el romanticisme en  capvespres daurats i llum crepuscular la pel·lícula recrea una volguda atmosfera onírica. L’artificialitat sofisticada de Los Angeles esdevé un escenari magnètic per la història d’amor entre els dos protagonistes,  que proven infatigablement de complir els seus somnis a la metròpoli de les promeses i les oportunitats.

Després de posar-se la crítica a la butxaca amb ‘Wiplash’ (2014), el jove cineasta Damien Chazelle ha decidit canviar de registre i de to. El Jazz però, reapareix com un fetitxe indeleble del director en aquest romanç entre un pianista que venera a John Coltrane i somia amb obrir el seu propi club, i una aspirant a actriu que prova sort a la ciutat dels estels. Les mirades vibrants i teatrals d’Emma Stone contrasten i encaixen a la perfecció amb el posat hieràtic de Ryan Gosling, per alguns, un dels pocs representants contemporanis del gentleman de la vella escola, al més pur estil Humphrey Bogart.

Sense excessos de sucre –un error molt recurrent en aquesta mena de films– i fins i tot, alguna que altra bufetada de mundanitat, aquesta història d’amor hollywoodiana desprèn paradoxalment una aura de versemblança. Entre números de claqué, petons fonedissos i somriures de complicitat, Mia i Sebastian intenten obrir-se camí i sobreviure als embats d’un món professional hostil i terriblement competitiu.

‘La La Land’ i el camí cap a l’Oscar

‘La La Land’, que ja es va proclamar com la guanyadora absoluta la nit dels Globus d’or, batent el rècord  històric de set premis –millor pel·lícula, millor director, millor guió, millors actor i actriu de comèdia, millor banda sonora i millor cançó– està ara a l’expectativa de com els tractarà la cerimònia dels Oscar.

Independentment dels reconeixements però, Chazelle,  pot treure pit d’haver dignificat un gènere que massa sovint ofereix produccions frívoles i ridícules, aconseguint un film fresc, creïble i perquè no, elegant, que esdevindrà sens dubte una pel·lícula de referència.

la la land

 

Més de Laura Gea

Els versos immortals i rebels d’Emily Dickinson arriben al cinema

El descobriment més sorprenent després de llegir la biografia d’Emily Dickinson (1830-1886) és el fet...
Llegeix-ne més