Primo Levi i Jean Améry: Dues mirades d’Auschwitz

Retrat de l'escriptor i filòsof Jean Amery

Els camps de concentració nazis han generat rius de tinta i encara avui se’n parla, probablement perquè setanta anys després encara escandalitza que Alemanya, un dels bressols de la cultura i el pensament europeu caigués presa del deliri nacionalsocialista. En la vasta literatura al voltant de l’holocaust destaquen dos testimonis amb vides anàlogues en molts punts però amb dues visions gairebé oposades de l’experiència: Primo Levi (Torí, 1919) i Jean Améry (Viena, 1912). Tant el químic piemontès com l’intel·lectual austríac van voler relatar l’infern que havien viscut i reflexionar sobre la condició de l’home a Auschwitz. En Levi destaca la Trilogia d’Auschwitz (butxaca, 2011), que inclou el famosíssim text ‘Si això és un home’, on l’italià explica el dia a dia al lager, escrita l’any 1947, ‘La treva’ (1963), centrat en el seu retorn a Itàlia després de la Segona Guerra Mundial i per últim ‘Els salvats i els enfonsats’ (1986) en el qual un any abans de suïcidar-se, el químic fa un estudi erudit des del punt de partida del testimoni, sobre el que van suposar els camps de concentració amb una mirada reposada i lúcida, lluny de la necessitat imperiosa que el va portar a escriure el primer volum. Améry té dues obres essencials que parlen del pas per Auschwitz, que malauradament no han estat traduïdes al català: ‘Más allà de la culpa y la expiación’ (Pre-textos, 2001) escrita per l’austríac el 1966 i ‘Levantar la mano sobre uno mismo’, (Pre-textos, 1998) també escrita dos anys abans de suïcidar-se, el 1976. Mentre Améry reivindica la seva condició de víctima, el seu ressentiment cap al poble alemany i la resistència a curar una ferida que considera que ha de quedar oberta perquè res caigui en l’oblit, Levi defensa l’aprenentatge que va extreure dels camps i la possibilitat de regeneració de la identitat devastada i de la mateixa vida.

Tant Levi com Améry van ser capturats el 1943 per les milícies feixistes després d’haver format part d’escamots de resistència antinazi. Entre finals de 1943 i principis del 1944 van ser deportats a Auschwitz on van coincidir. Es coneix que després de la guerra van mantenir correspondència –tot i que no està publicada–i en les seves obre hi ha un diàleg implícit entre dues maneres de veure l’Holocaust i el pas pels camps.

A tots dos la condició de jueus els va venir imposada als anys 30 per les lleis racials, de Nuremberg (1935) en un cas, i de Mussolini (1938) en l’altre.  Améry, de mare catòlica i de pare jueu –que va morir quan tan sols era un nen– va rebre una educació plenament cristiana allunyada de la fe jueva i totalment aliè a la cultura hebrea. La família Levi, d’origen sefardita, estava plenament integrada en la comunitat torinesa i tampoc professava la fe semita. Els dos autors pertanyien a un univers secularitzat que no s’identificava en absolut ni amb Israel, ni amb el patrimoni cultural hebreu i és precisament l’experiència concentracionària, el genocidi i les persecucions el que van forjar la seva identitat semita.

Un dels punts clau que fa divergir els dos testimonis és el que en alemany s’anomena Heimat, un concepte que no es pot traduir literalment però aglutina terra natal, pàtria i casa. Quan Àustria es va annexionar al Tercer Reich el 1938, Améry es va veure obligat a fugir del país on havia nascut. El jueu austríac va viure l’exili com una traïció absoluta i com una pèrdua del seu vincle amb el país. Tot el que li era familiar durant la infantesa i la joventut –la cultura germànica, la llengua materna– havia quedat desfigurat, trastornat per l’argot nacionalsocialista i s’havia convertit en la pàtria del botxí. No és estrany doncs que Jean Améry adoptés aquest pseudònim de ressonàncies franceses que és un anagrama del seu nom real, un nom alemany: Hans Mayer. Després de la Segona Guerra Mundial, Améry s’autodefinirà com un apàtrida, un errant incapaç de reconciliar-se amb Àustria. Levi en canvi, com explica a ‘La Treva’, posseeix una Heimat sòlida no com a italià però sí com a Torinès. Per ell el retorn a la seva terra natal va suposar en les seves paraules “tornar a la vida, a l’alegria d’explicar, de trobar-se amb cares conegudes”.

 Entre els molts altres punts de discrepància entre els dos autors també sobta veure que n’extreuen de l’experiència d’Auschwich. Per Primo Levi com escriu a ‘Si això és un home’ el camp va suposar un aprenentatge i ho explica en un passatge del llibre: “Una amiga meva diu que el camp va ser la seva Universitat: crec que puc dir el mateix, és a dir que vivint i després escrivint i meditant sobre aquells esdeveniments, he après moltes coses sobre els homes i el món”. Aquesta contundent afirmació es contraposa amb la perspectiva d’Améry que va refusar absolutament considerar Auschwitz com part de la seva experiència formativa. Per l’austríac el pas pels camps va ser un sense-sentit que el va fer reduir-se a res i quan en va sortir no va ser “ni més savi, ni més profund” del que era abans.

També hi ha correspondències en els dissortats finals de les seves vides, Améry va decidir tornar a Àustria per suïcidar-se el 1978 i nou anys després, el 1987 es suïcidaria també Primo Levi a la seva residència de Torí. La prosa glacial i nihilista d’Améry contrasta amb el to possibilista i esperançador de Levi. Dues lectures necessàries per entendre en la mesura del que es pot, el que van ser l’Holocaust i el camps de concentració nazis.

Més de Laura Gea

John Keats: ‘A un rossinyol’

Perquè degusteu els darrers dies d’estiu us oferim un homenatge poètic de John...
Llegeix-ne més