Epitafi cohenià?

Leonard Cohen
Leonard Cohen




Amb prou feina li havíem vist la cara al 2016 quan David Bowie ens va esglaiar l’ànima amb un funest presagi que interpretaríem a mode d’epitafi al cap de ben poc. ‘Mireu aquí amunt, sóc al cel, tinc cicatrius que no es poden veure’. Així resaven els primers versos del Duc Blanc a ‘Lazarus’, un dels set temes de ‘Blackstar’, el seu vint-i-cinquè i darrer àlbum d’estudi. Un àlbum amb què musicar un gener de per si frívol i que vam escoltar com qui obra un testament per primera vegada. Mig segle de transgressió que ens brinda un llegat majestàtic, irrepetible. A poc més d’un parell de mesos per concloure l’any ens visita un ‘déjà vu’ macabre amb un inevitable regust a rèquiem. Un altre nom il·lustre copsa els noticiaris culturals.




En un recent article publicat a ‘The New Yorker’, el canadenc Leonard Cohen confessava al periodista David Remnick estar llest per morir. Ho fa als seus 82 anys i a la vigília de publicar el seu darrer àlbum ‘You want it darker’. Surt a la venda el pròxim 21 d’Octubre. Veu cavernosa per anunciar el que podria ser un comiat definitiu. Ho prediu al single que dóna nom a l’àlbum: ‘Aquí estic, aquí estic, estic preparat, senyor’.




L’any 1960, un jove canadenc d’idees rebels arriba a l’assolellada illa grega d’Hidra. Ho fa amb guitarra i una ‘Olivetti’ sota el braç. No hi havia electricitat, ni aigua corrent, ni tan sols telèfon. Però si una jove comunitat d’artistes internacionals amb anhels de revolució. I allà, Cohen experimenta el desglaç. Sent com es desfà tot el fred de Mont-real acumulat al moll de l’os. I coneix a la Marianne. La seva Marianne, la nostra Marianne. La dona amb qui Cohen descobreix els entramats de la perfecció. El passat mes de Juny, pàgines i dècades després d’aquells anys amb el mar Egeu com a teló de fons i de ‘Flors per a Hitler’ (1964), la Marianne va morir. Des d’aleshores, la flama ronca de la saviesa, llum i foscor de tota una generació, s’ha anat apagant a l’ombra d’un barret Fedora.

Diu que si sabés on habiten les bones cançons, visitaria aquest lloc més sovint. I potser diu la veritat, o són anys de carretera escampant trucs de vell poeta. El cas és que, casualment o no, ens ha obert les portes d’aquest lloc fabulós unes quantes vegades. I d’aquestes visites se’n destil·la patrimoni. I fonaments per on caminar amb pas ferm. L’univers literari de Cohen, guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres l’any 2011, ens convida a prendre part d’una circumnavegació pels racons més eixordadors de la tradició contemporània. Un viatge que neix en la veu de Lorca, una veu que enderroca murs i ve amb instruccions per trobar la seva. Si algú volia expressar la inevitable derrota final, no hauria de fer-ho caient en la displicència, sinó dins dels estrictes confins de la dignitat i la bellesa.

Diu, també, que la poesia ve d’un lloc que ningú comanda ni conquista. Però no n’és cap foraster. A l’Olimp musical del seu lirisme melodramàtic hi hem d’afegir una antologia impecable amb destalls memorables de poesia i prosa. La seva és la vida d’un mariner que ha gargotejat les aigües de cada port durant mig segle. Amor, religió i bohèmia es fonen en la litúrgia coheniana, plena de portes i matisos. En aquestes noves lletres que ens aplanen l’hipotètic comiat, no puc fer altra cosa que respondre amb agraïment. En el periple d’aquest naufragi, la seva música aconsegueix que, tard o d’hora, sempre acabi sortint el sol.

So Long, Leonard!

Més de Marc González Camps

Al rescat de la pionera Connie Converse

L’espectre d’Elisabeth Eaton “Connie” Converse deambula per la voràgine piromusical dels nostres...
Llegeix-ne més