5 ciutats distòpiques dels videojocs que visitaríem

El món del videojoc no ha pogut resistir les possibilitats narratives de les distòpies. La distòpia, contrautopia o antiutopia, formulada per primera vegada el segle XIX per John Stuart Mill, es planteja com el terme corromput o fins i tot oposat a la utopia. Estats policials, opressió, misèria, control, violència. Un món regit per un ordre que condueix al declivi moral i social. El llibre ‘1984’ de George Orwell o ‘Un Món Feliç’ d’Aldous Huxley són alguns dels exemples literaris de més nomenada. En aquests universos de ficció alguna cosa no funciona d’acord amb els valors i els drets de les societats democràtiques, com és la nostra. Tot seguit teniu una llista amb les cinc ciutats distòpiques dels videojocs que creiem que encarnen millor la sensació d’estar en un món on prevalen valors diferents i quasi sempre antitètics amb la llibertat, la igualtat i la democràcia.

Columbia, teocràcia nacionalista als núvols

La ciutat de Columbia és un tros dels Estats Units més puritans de principis del segle XX que podrem visitar a Bioshock Infinte. Terra de creients que davant de la corrupció i el pecat que isolava el món, decideix escindir-ne. Com? Doncs literalment, la ciutat surt volant per crear un paradís flotant més enllà dels núvols. Ho fa seguint el seu nou pastor i profeta Comstock, el líder polític i religiós d’aquesta comunitat. Els habitants de la ciutat estan durament reprimits per un seguit de codis fonamentalistes molt estrictes. A tot arreu s’hi aixequen estàtues de marbre en honor als tres fundadors: George Washington, Thomas Jefferson i  Benjamin Franklin. Una ciutat d’or i marbre que amaga una situació de lluita entre dues faccions: els fundadors (nacionalistes i ultrareligosos) i Vox Populi, treballadors i anarquistes que s’alcen contra els seus amos. Una obra mestra que cobra vida de la mà de Ken Levine i l’equip de Irrational Games.

Rapture, l’idil·li submarí, d’esquerres i meritocràtic

“Sóc Andrew Ryan, i tinc una pregunta que fer-te: per ventura un home no té dret a la suor del seu propi front? No, diu l’home de Washington, pertany als pobres. No, diu l’home del Vaticà, pertany a Déu. No, diu l’home de Moscou, pertany a tots. Jo vaig rebutjar aquestes respostes. En comptes d’això, vaig triar alguna cosa diferent. Vaig triar l’impossible. Vaig triar… Rapture. Una ciutat on l’artista no havia de témer al censor. On el científic no estava limitat per la nímia moral. On els grans no estaven reprimits pels petits. I amb la suor del teu front, Rapture també pot ser la teva ciutat!” Així presenta el seu creador fictici la ciutat de Rapture, el negatiu de Columbia. Sí aquella era la ciutat de la llum, del puritanisme, de l’aire i de la glòria Rapture ho és de l’individualisme, del luxe, del pecat, de la llibertat, dels intel·lectuals, de la bohèmia i del progrés. Mentre una volava en els núvols aquesta està ancorada a les profunditats abissals. Una ciutat sense, deus ni dirigents. Els gratacels, d’estil art déco, s’aixequen des del fons oceànic il·luminant-la amb mil colors. Llums de neó, cinemes, teatres, art, música que podrem gaudir a Bioshock. La primera gran ficció distòpica en el món del videojoc creat també per Ken Levine.

 Dunwall: cop d’estat, dictadura militarista i control religiós

“Si la pesta s’endugués tota la ciutat, o les flames la consumissin, Dunwall Tower seria l’últim a caure.” Dunwall és la ciutat on transcorre Dishonored. La capital d’un gran imperi format per un conglomerat d’illes. Es troba a la costa sud d’una d’aquestes anomenada Gristol. L’emperador o emperadriu té la seva residència en Dunwall Tower, el major edifici de tota la ciutat que s’alça imponent. Dunwall és una ciutat totalment depenent de l’oli de balena, que s’usa com a combustible per a les tecnologies que han permès a la ciutat entrar en una era d’important creixement industrial. Una metròpoli portuària i fosca on una religió amb molt pes polític lluita contra els cultes que adoren a deus pagans, entre ells l’anomenat Forester.  La ciutat de Dunwall és també una ciutat de contrasts molt marcats. Com el Londres victorià hi tenim barris benestants, carregats de luxes, art i abundants banquets i d’altres d’humils i obrers on la gana i la malaltia han fet estralls. La ciutat està sumida a una terrible epidèmia que propaga una molesta plaga de rates.

City 17: dictadura des d’un univers paral·lel

“Benvingut. Benvingut a Ciutat 17. Has escollit, o has estat escollit, per reubicar-te a un dels nostres centres urbans restants més especials. Crec tant en  Ciutat 17 que la vaig elegir per establir la meva administració, en la Ciutadella tan generosament han proporcionat els nostres benefactors. Estic orgullós d’anomenar Ciutat 17 casa meva casa. I tan, si ets aquí per quedar-te, com de pas, benvingut a Ciutat 17. És més segur aquí.” Aquest és el missatge que envia l’alcalde de Ciutat 17 a través de totèmiques pantalles col·locades a cada plaça, carrer i avinguda. Half Life 2 ens transporta a una població en estat d’excepció, sota un ferri control militar d’un cos policial anomenat Combine que controla cada moviment dels habitants.

City of Glass: opressió corporativa

City of Glass és una metròpoli del futur que podrem visitar a Mirror’s Edge. Semblant a les grans ciutats noves de trinca dels Emirats Àrabs, la formen gratacels quilomètrics, avingudes netes i ordenades i la tecnologia més puntera. Sota aquesta pell ‘high-tech’ la ciutat amaga l’opressiva presència de poderoses corporacions que intenten dominar la població amb la seva influència. En aquesta un grup de rebels lluiten per evitar i fer evidents els plans de domini d’aquestes persones. Un espai de colors saturats, nítid i racionalista.


El concepte antagònic: la utopia

Imponents, ordenades, atees, tradicionalistes, progressistes, teocràtiques. No podem entendre el que és una distòpia sense parlar abans del seu origen i antònim.  Les utopies, del grec “ou” (no) i “topos” (lloc) defineixen una societat ideal, on la felicitat universal s’han assolit. En el món de l’assaig i la literatura hi trobem la República de Plató, el mite de la Atlàntida, Eldorado de Voltaire o Arcadia. Un espai, sovint urbà, on política, economia i societat han trobat el seu perfecte equilibri per expulsar la pobresa, les preocupacions i el dolor. Plató afirma en el seu llibre de les Lleis que tot canvi i evolució serà considerat en la ciutat perfecta com a desordre, fins i tot el creixement. Per tant un cop s’estableixi un model s’haurà de seguir punt per punt les seves directrius. A diferència dels paradisos que prometen les diferents creences, les utopies intenten justificar racionalment un ordre òptim (i terrenal) pel bon funcionament social. No es tracta només d’un ressort amb palmeres a l’Eden, cal perfilar les estructures del sistema.

275px-Insel_Utopia

L’antecedent: Thomas More i l’illa d’Utopia

Posem per exemple a Thomas More, el primer a utilitzar la paraula. En la seva obra ens parla de la petita illa en forma de lluna creixent anomenada Utopia. Al llarg de la seva superfície s’hi estenen cinquanta-quatre ciutats estat configurades de forma idèntica, només diferenciades pel relleu. Cada una d’elles amb la mateixa disposició de carrers, el mateix nombre de persones, les mateixes estructures econòmiques i polítiques. Ciutats quadriculades, racionalistes, pensades de forma ergonòmica. Per dir-ho de forma entenedora aquesta disposició racional tendeix més a l’Eixample que al Born. La ciutat més cèntrica, Amaurota, funciona com a capital per la seva posició cèntrica respecte a la resta de poblacions però no per això gaudeix de cap privilegi. Utopia es regeix per una República.

A l’illa Utopia s’ha abolit la propietat privada (sí, ben vist, és un dels antecedents de l’ideari comunista) i tot pertany a tothom i a ningú.  Cada ciutat posseeix als afores territoris i granges destinades a l’agricultura i ramaderia que han de suplir les necessitats bàsiques de cada ciutat. Els habitants d’Utopia tampoc li donen cap valor als metalls preciosos, lluir ornaments d’or i joies és motiu de vergonya i escarni públic.A l’illa d’Utopia estan prohibits els bars i estan prohibits per vulgars i improductius els jocs d’atzar i d’apostes. Segons l’autor els ciutadans han estat educats per dedicar les seves hores d’oci a l’estudi i a les xerrades constructives, això si, que no els privin d’hores de treball ni de son.A la societat pensada per More no hi ha cap religió oficial. Un sistema suposadament perfecte però que té algun petit concepte que el podria transformar en distòpia, com és la legalitat de l’esclavatge.

 

Més de Joan B. Galí

50 anys del ‘You Really Got Me’

Ha plogut molt des de la dècada d’or del rock n’ roll....
Llegeix-ne més