50 anys del ‘You Really Got Me’

Yves Lorson
YVES LORSON / Ray Davies a Koninklijk Circus (Brussel·les) l'any 1985

Ha plogut molt des de la dècada d’or del rock n’ roll. D’entre els grans noms britànics d’aquest període, que podem ubicar des de meitat dels 50 fins al principi dels 60, encara avui en reverberen alguns caps de llista. Estrelles que, generació rere generació, segueixen sense caducar. Parlem d’icones com els Beatles amb la seva melositat, els Who més salvatges o els Stones. Entre aquests gegants de vegades queden eclipsades bandes de l’època que es mereixen tan o més reconeixement. Entre aquestes hi destaca The Kinks, segurament un dels grups més infravalorats que ha parit el Regne Unit.

ORÍGENS

kinks2Els orígens, així com el nucli dur de la banda britànica, el formaren els germans Ray i Dave Davies amb un primer duo familiar, els dos únics membres que mantindria sempre el grup. Procedents de Muswell Hill, un petit suburbi del nord de Londres, iniciaren la seva aventura musical influenciats per les festes nocturnes que es feien en les cases victorianes del seu barri. Aquella experiència els va impulsar a començar a tocar junts la guitarra. Volien recrear-ne el caos, aquell soroll i bogeria que hi vivien entre cervesa i cervesa. Irònicament el primer pas el van fer en l’àmbit acadèmic. A la William Grimshaw Secondary Modern School els dos germans contactaren amb Pete Quaife i un amic d’aquest, John Start, amb qui van fundar el Ray Davies Quartet. Amb ells, i després d’un èxit aclaparador en el ball de fi de curs, el grup de joves va decidir dur més enllà del ‘hobby’. La banda va canviar de nom múltiples cops: The Pete Quaife Band, The Bo-Weevils o The Ramrods, pseudonims passatgers que utilitzaven en els concerts que feien en pubs i bars locals. Finalment el grup va decidir consolidar-se com els The Ravens, i professionalitzar-se contractant a dos managers (un d’ells compartit amb els Beatles). Tot i així els joves londinencs no van poder aconseguir cap contracte discogràfic. Per aquest motiu, poc després, van decidir fer ‘tabula rasa’ i passar-se a anomenar The Kinks, el que ja seria el seu nom definitiu.

L’ENLAIRAMENT

El seu tercer senzill ‘You Really Got Me’ (1964) s’estengué com la pólvora. A les llistes britàniques va assolir immediatament la primera posició de ventes i als Estats Units va entrar, poc després, al Top 10 de la revista Billboard. Les pistes de ball embogien a ritme de “Girl, you really got me goin’, you got me so I don’t know what I’m doin’ now”, Ray Davies es lliurava així a aquesta dona ideal, “See, don’t ever set me free, I always want to be by your side” Així doncs, la banda de joves que tocaven en tuguris i clubs de poca anomenada de la ‘City’ van passar a ser un fenomen mundial en pocs mesos. El renom va atraure ràpidament a les discogràfiques que temps enrere els havien defugit. Els londinencs firmaren amb Pye Records amb qui llençaren tota la seva discografia fins a entrar als anys setanta. El seu primer àlbum, segurament el més emblemàtic de la seva carrera, ‘Kinks‘ (1964), va ser igualment un èxit de vendes. El LP no només incloïa el single que els havia catapultat a la fama sinó que tenia guardada, entre moltes sorpreses, un altre gran èxit de pistes, el ‘All Day And All Of The Night’. D’aquesta manera es consolidaven com a banda de culte que anava més enllà del ‘hit’ esporàdic.

A Kinks el seguiren molts altres treballs: ‘Kinda Kinks’ (1965), ‘The Kink Kontroversy’ (1965), ‘Face to Face’ (1966), ‘Something Else By The Kinks’ (1967), ‘The Kinks Are the Village Green Preservation Society’ (1968). El seu so era fresc, desenfranat i molt trencador per l’època. Les cançons parlaven de noies i de la realitat quotidiana del Londres d’aquell moment. Un estil que va arrelar fortament en els adolescents, esdevenint, per exemple, un dels noms indispensables a la gramola de la subcultura Mod. Aquestes lletres que encenien el jovent, juntament amb un petit “conflicte” amb un agent de policia americà els va fer guanyar la prohibició d’actuar en als Estats Units des del 1965 fins al 1969. Les bandes britàniques començaven la ‘british invasion’ i no eren ben vistes per el ‘establishment’ del país.

 

UN LLEGAT

Fàcilment es pot reconèixer en molts grups (també actuals) la influència dels Kinks. En la branca més dura del rock hi trobem grups com Van Halen (amb un cover del You Really Got Me), els Kiss o Deep Purple. Seguint els compassos més ràpids, emmarcats la seva majoria en els inicis de la banda, podem trobar arranjaments amb l’ADN de la banda en els Clash o els Ramones. Pel que fa a la seva branca més britpop, que van adoptar a partir dels setanta, trobem reminiscències del seu so en els treballs de bandes com els Pulp, Blur o bé els Oasis.

Però la llista és llarga. Molts grups de primera línia han admès textualment la inspiració en el grup britànic. Podem parlar d’Iggy Pop: “The Kinks came out when I was in high school, I just went crazy”, Ozzy Ousbourne: “I played it, played it and played it (You Really Got Me) I couldn’t stop playing it”, Madness: “If you have any real passion for British pop music you can’t not have been influenced by the Kinks”, els Pixies: “I’ve never copied Ray Davies or the Kinks, but time and time again I hear back one of my own songs and I do declare, hot damn, there it is AGAIN, the unmistakable imprint of Kinks; the result of having listened to The Kinks Kronikles on a daily basis from about age 14 to age 18. There are more fabulous songs not included on that precious compilation, but those 28 songs are thumping away gently in my soft brain forever. They will never go away. I am a proud servant of them.” o bé els ja més actuals Franz Ferdinand: “The Kinks have to be right up there at the top”.

Més de Joan B. Galí

Barcelona: Ciutat conquerida

Avís al lector: aquest article és un destil·lat d’animadversió al ‘guiri’, ha...
Llegeix-ne més

1 Comment

Comments are closed.